Gràcies

Quan algú em diu que escric bé acostumo a pensar que vol de mi alguna cosa. Objectivament es tracta d’un raonament absurd perquè ni sóc la Kim Basinger ni la filla de l’Onassis. Vull dir que faig metre seixanta, porto una cabellera enrinxolada tota selvàtica i tinc uns ulls d’òliba espantada que se’m mengen mitja cara (l’altra mitja l’ocupa el meu nas de Cyrano, una pròtesi agegantada que s’abalança sobre la barbeta cada dia més). I camino desmanegada, corbada, arrossegant la jaqueta, la motxilla i els peus. No tinc cap fortuna ni ambició per tenir-la. Segur que perdria la targeta de crèdit i em fotrien tots els calers. Sóc el que abans se’n deia arrauxada i ara se’n diu bipolar. A dies visc pletòrica, i d’altres em desanimo i sento, molt al fons de l’ànima, que no serveixo per res.  Dialècticament -em dic- ets un zero a l’esquerra, per la filosofia no tens prou cervell,  per la bona literatura et falta talent.

Però, a pesar de tenir-me en tal alta estima, aquesta nota és la número cent. I volia donar les gràcies a l’Oriol de Lleida, al Xevi de Girona i al Pau de Manresa perquè, quan fa tres dies que no escric res, m’envien un correu per espavilar-me. També a l’Oriol d’Aiguafreda, que es penja els meus posts a internet perquè hi entri la gent i m’infla la moral fins que li prometo que picaré pedra i que no em queixaré més. Al senyor Agustí, pels seus comentari, respectuosos, molt fins, que m’aporten més del que es pensa. A la Carme Blat, per la fe que em té i la fidelitat que em demostra. A la Natàlia Rodríguez perquè sempre m’escriu quan convé. I al Ferran, a la Marina, i als que neden com jo entre dues aigües estancades i receloses: la dels acadèmics que ens tracten de vulgars,  i la dels genis naturals, pels que només som uns pedants. S’estén una solidaritat estranya entre els que ens sentim perduts, desencaixats, entre els que busquem l’estil, la manera d’aportar al món alguna cosa. És un vincle que es dóna també entre els perduts i els que fa anys que van tancar la paradeta. Qui sap, potser perquè projectem figures respectivament: nosaltres amb por, ells amb compassió i tristesa. Bé, sigui com sigui,  gràcies a tots i una abraçada.

Anuncis

7 Respostes to “Gràcies”

  1. G.L. Says:

    Anna, escrius molt bé.

  2. Efrem Says:

    És cert que escrius molt bé! Evidentment és absurd que per dir-te que escrius bé es busqui res de tu! …

    Per cert, em podries deixar els apunts de l’últim dia de Kierkegaard?

  3. Blat Says:

    Ai Anneta! Que en fotrem de tu? Em fa ràbia que hagis escrit tot això de tu mateixa perquè qui no et conegui es pensarà que ets una desferra humana que s’arrossega com un cuc el dia de pluja… Està bé no ser presumptuosa, però d’aquí a ser tan caústica hi va un bon tros… encara que ja sé que els escriptors sou molt hiperbòlics. Ja saps que la gent que t’estimem ho fem per tu mateixa i valorem moltíssim el teu talent i l’esforç que has fet i que estàs fent per arribar a on ets ara. A mi personalment em fa molt feliç llegir-te i comprovar com “la meva petita” em fa reflexionar i emocionar amb els seus escrits. Continua sent com ets, escolta el teu cor i dóna gràcies a la vida per tot el que t’ha donat. Els rinxols es poden arreglar, els peus es poden aixecar tot caminant, el jersei es pot canviar… ara, el talent no es pot comprar, l’únic que es pot fer és el que tu fas, treballar-lo i fer-lo créixer.
    Que mai et venci el desànim! Creu en tu i mira endavant, que tens molt potencial encara per explotar. T’estimo molt.

  4. lola Says:

    Jo no em refiaria mai dels massa equilibrats. No hi ha cosa més esgarrifosa, d’entrada, i després profundament avorrida, que el somriure d’un Buda.
    El meu heroi, Churchill ( bipolar), parlava dels atacs que sofria per part del “gos negre”. Però, mira, Anglaterra i Europa van dependre d’ell, sortosament.
    Escrius molt bé.

  5. Raquel Says:

    Que sapiguis que tens un ulls expressius i uns rínxols de nina que ja els voldria jo per a mi…

    Ah..I escrius MOLT bé!

    Petons!

  6. Mercè Says:

    Anna, em deia un company de feina ,que no em tires pedres a la teulada, que ja se’n cuidarant els altres de fer-ho. Dolent es pensar què ets el rei del mambo, però filla , si algù no et coneix, pensarà que ets un òliva. Bromes a part, m’agradat el teu escrit, està molt bè ,tens una gran sort de puguer manifestar el que sents i penses escrivint. Petons.

  7. Efrem Says:

    Ah! i per cert, gràcies a tu 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: