13/04-14/04

Dimarts. Dino amb B. Parlar amb ell és com omplir-se els pulmons d’aire glaçat després de moltes hores de pluja estudiada des de la finestra. Té la virtut de presentar les persones i les relacions de forma nua, crua, intensa, i això m’alleugereix. Sap donar noms generals al que visc de forma singular sense fer-me sentir estúpida o vulgar. Foucault diria que aquesta dèria per les taxonomies és pròpia d’una episteme clàssica, com ho són la raó cartesiana o la recerca del llenguatge ideal, purament instrumental. Possiblement. En Foucault tot és possible perquè, que història i discurs encaixin de forma magistral o que siguin només les excuses d’un homosexual sadomasoquista per justificar-se, depèn de les necessitats i de la duresa crítica del lector. A mi, sense fascinar-me, m’impressiona. Escriu amb molta força i una sensualitat gairebé contagiosa; sap construir molt basant-se en poc.

En tot cas, crec que la justícia o la injustícia de les classificacions depenen de la intel·ligència que distingeix i endreça els elements; i que el Bernat, en aquest sentit,  l’encerta. El matís no sempre ajuda. De fet, res ofèn tant com l’explicació minuciosa d’una ment bonhomiosa i compassiva, generalment femenina, que pretén comprendre’t com a singular. Tot dinant, ell passa inventari de dones i jo d’angoixes que passaran fins a esvanir-se. Crec que el Bernat ho suporta tot menys el menyspreu i l’alternança de silenci i de retrets amb que aquest es manifesta. Per això pateix, relativament i a intervals força espaiats, els sainets d’algunes dones casi tan desequilibrades com ambicioses. És, d’una banda, un romàntic massa exigent per desplegar el seu drama amb qualsevol histèrica. I, de l’altra, algú que crida estimar i ser estimat de forma més o menys honesta  però marginal, entre actes, entre sessions de música i de lectura constant.

Dimecres. Dedico tot el dia a un text de Deleuze on parla de la inversió del platonisme, inversió que Nietzsche assenyala com a feina de la seva filosofia i del filòsof del futur. Set pàgines per tot un dia, anant als textos que referencia, és veritat.  Però em passa amb Deleuze i amb Derrida que l’esforç de comprensió que he de fer no em compensa el resultat. N’extrec dues idees que m’han ajudat a encaixar peces que dansaven soles:  el mite, en Plató, és qui marca el criteri selectiu per distingir el model de la còpia i la gradació d’aquestes còpies, com ocorre al Fedre en la visió més o menys perfecta que les ànimes tenen del que és en sí. I, després, que allò que caracteritza l’obra moderna és el pas de la representació a la no-jerarquia i al no-privilegi de punts de vista. Finnegans wake, de la que no vaig entendre gran cosa, és aquesta dispersió, la distribució nòmada sense barems ni perspectives que permeten l’ordre i el judici, aquest caos en potència que Deleuze identifica amb l’etern retorn nietzscheà, tan allunyat de l’ànima grega.

Vint-i-quatre anys i el llit per fer, casi per començar. Només m’interessa la literatura no naturalista (detesto Zola, per exemple, i els seus putxinel·lis monolítics, plans), la filosofia ben escrita que no es perd en minúcies lògico-conceptuals, i tot el que té alguna relació amb la història Catalunya: amb aquestes peces tan dispereses, no sé què podré muntar. Pla es pregunta al Quadern gris per l’origen de les ments racionalistes i antiracionalistes arran d’una discussió entre Coromines i el seu germà. Crec que és una joc de forces i debilitats: la intuïció sense base argumentiva s’atrinxera en l’antiracionalisme com la ment analítica, incapaç de llegir la política com un procés de voluntats,  es defensa de l’espontaneïtat. Són la por a la resticció que imposa el concepte i la por a l’impuls natural.

Advertisements

3 Respostes to “13/04-14/04”

  1. Agusti Says:

    Crec que aquesta frase de Simone Weil, enamorada de Plato i del pensament grec, s’ajusta força bé amb el que vostè planteja en relacio a les classificacions i especialment al que vostè menciona :”que allò que caracteritza l’obra moderna és el pas de la representació a la no-jerarquia i al no-privilegi de punts de vista”

    “Il faut accueillir toutes les opinions, les loger au niveau qui leur convient et les composer verticalement”

    (Cal acollir totes les opinions, situar-les al nivell que convé i articular-les verticalment).

    I espero que mai es cansi d’escriure les seves meditacions.

    Que passi un molt bon cap de setmana.

  2. Anna Punsoda Says:

    Gràcies Agustí per seguir-me i donar-me sempre bons ànims. I encertada, la cita de Weil. caldria veure quina opinió hagués situat ella al capdavant, però vaja, creure que cal jerarquitzar és un bon pas per començar-nos a entendre. Bon cap de setmana per vostè també.

  3. Agusti Says:

    De res Anna, és un plaer llegir-la.

    Goso afirmar que una de les opinions que la Weil hauria pogut situar al capdamunt és que la Gràcia ho presideix tot. I com comentava Gustave Thibon al pròleg del llibre pòstum que ell mateix li va publicar (“La pesanteur et la grâce”):

    “La cause de la grâce (pour Simone Weil), réside hors de l’homme, mais sa condition est dans l’homme ”.

    Si encara no ho ha fet li recomano la lectura d’aquest llibre, amb un excel.lent i aclaridor pròleg de Gustave Thibon.

    Adéu siau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: