de 29/03 a 03/04

Diumenge. Pensava que la Catalunya provinciana no és la que viu a les Gavarres, ni a un poblet de la Segarra, ni en una masia a prop de Falset. La Catalunya provinciana és la que només viu per no enfonsar-se, la que vomita judicis morals sobre els altres per no passar comptes amb el que fa o deixa de fer. L’estretor de mires, i l’esforç per guardar la vida precintada, no fos cas que es trenqués. És l’absoluta falta d’empatia, l’intent macabre de mesurar l’oceà de l’altre amb el teu trist bassal. La supèrbia que dóna no haver arriscat mai. No admetre que viure sempre amagat rere les pròpies febleses és també un gran fracàs.

Dimarts. Quan marxo uns dies de viatge m’emporto només un llibre que calculo poder acabar i així,  a la llarga, vinculo l’obra i la ciutat. És un ritual absurd que només em serveix per constatar, cada vegada, que m’agrada més llegir que viatjar. Sóc a Donosti amb La sonata a kreutzer, sorpresa que també en Tolstoi hi aparegui la figura del bon Job, potser un dels personatges bíblics de més presència literària. Tolstoi contraposa l’amor maternal d’unes pageses amb el de la protagonista:  la darrera no sap gaudir de la maternitat per la por anticipada a una possible malatia del fill, mentre que la dona de camp, davant la mort d’un dels seus vuit fills, va repetint: “Déu ens ho dóna, Déu ens ho pren, beneït sigui el senyor”. Tenir-ho tot pagat ens fa viure a través de fantasmes. Amb i per les nostres pors. Hauríem de tenir més present la debilitat del cos. Cada dia, la mort s’atansa.

Dijous. Una tristor molt fonda que acaba amb una nit d’angoixa. Obro la llum cent vegades, reemprenc la lectura amb força migranya, vaig i vinc fent temptines a beure aigua. Llençols rebregats, passejades absurdes, trucades gens meditades. Són les dues, les tres de la matinada, són les sis. Caic esgotada i l’endemà tinc unes ganes terribles de morir. Hi ha dies en què donar-se motius vol massa feinada. Penso en ma mare: calia més coratge per suportar durant deu anys les addiccions del meu pare  que per separar-se d’ell i tallar-hi tots els fils. Però, per voler salvar vaixells enfonsats, sovint acabem tots a l’aigua. La condició de la dona tràgica contemporània és una de les més absurdes que s’ha donat mai: és immensa, la distància entre els seus petits drames i la frivolitat  que percep a l’entorn. Abans patia histèria i podia parlar de motius, ara és només  una desgraïda, una egòlatra mal follada. Una desequilibrada que confessa la més petita relliscada en un entorn que sobreviu tirant d’engany.

Dissabte.  Oscil·lem entre el pànic a decebre i la por a la soledat, i la voluntat de millorar i de trobar una pau que ens satisfaci.

Advertisements

8 Respostes to “de 29/03 a 03/04”

  1. Marina Says:

    Temps, Punsoda, temps. I continuar fent-nos saber que tens el do de la paraula escrita. Mà de sant.

  2. Agusti Says:

    “Com pot tenir-se tanta força per aguantar el patir i tan poca per fer-lo fora?”
    Certament, una constatació paradoxal difícil de comprendre i en la que tots ens hi hem trobat més d’un cop. Pot haver-hi moltes possibles respostes diferents :

    – El tòpic castellà “Mas vale mala conocido que bueno por conocer”, que ens indica que els humans som éssers d’hàbits, de costums que ens configuren i delimiten els contorns. Sovint tenim por de perdre els contorns que ens defineixen si fem fora el patir…

    – La tossuda voluntat de no deixar-se vèncer per les maltempsades del destí, de voler vèncer-les, tot i que portada a l’extrem, aquesta tossuderia pot esdevenir una il•lustració de supèrbia i de manca d’humilitat per reconèixer els propis límits.

    – La dependència afectiva i psicològica envers la persona que es la causa del nostre dolor i patir: mantenim el lligam per por que trencar-lo ens comporti caure en un buit insondable i encara més dolorós.
    Raons totes lògiques i racionals, però gens raonables i que s’arrelen en la manca de columna interior, aquella que ens permet mantenir-nos drets enmig de tempestes i terratrèmols.

    Que passi un bon cap de setmana

  3. G.L. Says:

    Sense entendre res del que dius… aquí tens una abraçada, per si fos el cas que en necessitessis.

  4. Montse Says:

    Si dels homes s’espera que facin alguna cosa de profit, i després no fan gran cosa, tampoc passa res. Amb les dones és molt més transcendental: s’espera que pugin la canalla, i si no ho fan bé, les conseqüències poden ser molt bèsties. Si a més la dona té aspiracions professionals o creatives, l’angoixa pot esdevenir insuportable. Lògic que siguem a voltes histèriques i depressives, i què? altres són del club de la pipa, i d’altres no saben jugar al Tetris. Això sí, quasi mai egòlatres, perquè la majoria anteposem els fills abans que el nostre ego. I amb això del “mal follada” que s’ho facin mirar els qui ho diuen, que és la seva feina, i pel que sembla, és un tema que els preocupa.

    • blaufosc Says:

      Malgrat estar d’acord parcialment amb la Montse -hi ha tendències socials difícils de canviar- he de dir que les coses canvien. Potser no prou ràpid. Potser no prou bé. Però estan canviant. Cada vegada més homes entenen les dones, ja que cada vegada més, es permeten sentir i, així, també senten angoixa i es deprimeixen.

  5. Agusti Says:

    Montse,

    Permeti’m fer dues observacions al seu comentari :
    – Una dona també pot projectar el seu ego en els fills, que és una via indirecta de ser egòlatra sense que ho sembli massa, fins i tot gens ni mica…
    – El mal es un misteri inexplicable, insondable que tan sols podem acceptar i encara si estem connectats amb una verticalitat espiritual i religiosa. La no acceptació del mal com un misteri inexplicable racionalment pot provocar, la histèria, o la depressió, totes dues realitats fruit de la incapacitat de controlar-lo i eliminar-lo completament.

    Precisament fou una dona filòsofa, Hannah Arendt, la que definí el mal com a misteri, a partir de l’anàlisi de l’experiència del nazisme. Ella mateixa va parlar de la “banalitat del mal” en referència al nazisme.

    Potser al cap i a la fi, una part important de les dones modernes occidentals no estan en condicions de comprendre que el mal es incomprensible i que és part intrínseca de la realitat. Si no s’accepta això hom corre el perill d’augmentar el mal combatent-lo o de suïcidar-se físicament o moral, per incapacitat d’eliminar-lo.

    Que tingui un bon dia

    • Montse Says:

      He apres que per la condició humana que tenim, necessitem relacionar-nos, no volem sentir-nos sols. Però la relació entre el nostre ego i l’entorn acostuma a ser conflictiva. Un fenomen ben natural com és el créixer, ja és una suma de conflictes entre l’ego del nen petit que no vol menjar o que vol totes les joguines per a ell sol, i les normes que l’entorn l’imposa. La meva crítica anava destinada a un grup determinat del nostre entorn social.

      Més que pànic a decebre, volem sentir-nos estimats. Aquestes ansies d’estima es poden expressar de moltes maneres, participant en associacions, escrivint, jugant al futbol, en definitiva: significant alguna cosa per al nostre l’entorn. La indiferència dels altres, tan relacionada amb la soledat, és el que no volem.

      He apres també que aquesta suposada normalitat psicològica és una invenció que treu rèdits en certs àmbits com l’empresarial i polític, on les regles demanen que la gent faci la comèdia de que és forta, estable, positiva, líder, etc., encara que després alguns siguin uns fatxendes, o les seves accions tinguin conseqüències nefastes per als accionistes, un país, o tot un continent.

      La ment humana té tirada a les preferències contraadaptatives, té tirada per les manipulacions, per la planificació del caràcter, per l’addició, per l’exageració de la racionalitat, racionalitzant l’esperança. En cap moment he implicat cap banalització, si a cas desafiament envers un grup molt específic, causant d’un mal ben explicable: la denigració de la dona. Evidentment quan el dolor és massa intens i persistent, l’ajuda professional i que t’estimin i s’interessin per un és molt important. Diu que no es tracta de controlar els sentiments aferrat amb les cames i els braços a una taula de surf, que diferentment, ens hem de deixar anar els braços i surfejar només amb els peus a la taula, deixant-nos portar per l’ona.

  6. blaufosc Says:

    Anna, he passat alguna que altra nit -per què no dir-ho, dies sencers- com la que descrius. Se’n pot sortir. I si és amb lletres tant encertades, se’n surt ben aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: