El gest de Kierkegaard

Al 1840  Kierkegaard va demanar la mà de Regina Olsen,  i després de deu mesos de llargs passeigs i d’amor atent i cortès, va desfer la seva promesa i va fugir de Copenhagen. Quan va tornar-hi, va  fer-ho canviat: l’home respectable actuava com un simple Don Joan;   els salons anaven plens de les seves extravagàncies, de la imprudència de les seves idees, de la immoralitat dels seus texts.

Aquest gest, el trencament, va marcar tota la seva vida i tota la seva obra filosòfica i poètica.  I diran que un abandó no té gaire importància: per un cor trivial no,  però com més gran és l’ànima d’una persona, més transcendència pren tot i més importància guanya amb el temps. Se sap que li va costar molt fer el  paper de vulgar seductor, i  se sap també que ell i Regina es defugien, que deu anys després d’haver anul·lat el compromís, evitaven coincidir: un trobar-se d’ulls podia desmuntar el personatge; l’amor aprofita qualsevol escletxa del dubte per mostrar-se amb força i fer-se seguir. A més a més, Regina s’havia tornat a casar i el cercle, en principi,  s’havia  tancat. Tot el mal havia estat reparat.  Gràcies a l’actitud de Kierkegaard, ella s’havia tornar a moure fàcilment en societat i havia pogut modificar el record que en tenia i concebre’l com  un nou personatge. I en cansar-se del mesquí i d’intentar salvar el record d’abans, se’n va poder alliberar.

Molts autors han provat d’explicar aquest gest,  del que Kierkegaard ha omplert també moltes pàgines.  Es diu que aspirava a  l’ideal i que simplement, perquè no es volia decebre, va renunciar a la rutina del viure plegats. Però a Kierkegaard  no li calia avorrir-se conversant per saber què era la decepció: en els grans homes, la passió i l’abúlia, la tendresa i la por, necessiten poc d’exterior. En ells  la suggestió és superior a qualsevol crit que vingui de fora.  Però aleshores,  perquè no pensar-la i estetitzar-la sense modular-ne els sentiments com si fos un gos cec? Perquè era massa ambiciós per limitar-se a cantar un amor trobadoresc i perquè, d’entrada, sí que necessitava certa matèria primera. Encara que fos per manipular-la després. Es parla també d’una superació de l’estadi ètic -estadi en què la vida conjugal l’hauria insert-  per passar a un estadi religiós. Per viure plenament en Déu, per viure en l’amor on totes les contradiccions queden resoltes: d’entrada perquè no hi ha cap resposta per poder confrontar amb les pròpies expectatives, i després  perquè, com que no podem donar raons d’aquest amor aparentment absurd, és també l’amor més pur. De fet,  no hi ha res més distà de l’amor que un llistat de característiques que comprem en funció del preu que podem pagar. Compensar i estimar, i aquí rau la difcultat però també la grandesa, han d’excloure’s.

Potser és que el matrimoni és a l’amor el que l’Església és a les epístoles paulines: la forma on la vida mor. I que un poeta no pot aniquil·lar-se en vida perquè es necessita violentar. Aquell primer amor era,  literalment, només el que Kierkegagard necessitava per comprendre’s i començar a aprofundir en ell mateix. Constantin Constantius, el seu pseudònim a La Repetició, ho explica molt bé: “aquell que sense entusiasme no està segur que la idea és el principi vital de l’amor, i que si cal hom hi ofereix la vida i fins i tot el mateix amor, encara que la realitat sembli anar-li de cara; aquell és un exclòs de la poesia.”

Algú de tan profunda i constant reflexió  és conscient, a cada moment, que porta només una de les infinites vides possibles. I sent quin gest l’allibera i quin el compromet. Amb aquell gest, Kierkegaard va alliberar-se per sempre dels altres però va com prometre’s de forma definitiva amb ell, amb el seu talent i amb la força que necessitava per desplegar-lo. Qui viu en l’art i per l’art, no necessita res més. Només una mica de sort per sobreposar-se quan alguna cosa del món el descol·loca, quan un sentiment el fereix en excés, perquè sigui capaç d’arrencar-lo i de convertir-lo en producte, en idea latent que recorre tots els seus texts. Com recorre Regina totes les obres de Kierkegaard.

Anuncis