28/02/10 (Maragall)

Fa cent disset anys que Joan Maragall va escriure El  catalanisme en el llenguatge, un discurs on descrivia unes relacions entre imaginari i llengua que encara sonen vigents, on intentava explicar què era Catalunya  mostrant-ne l’esperit de supervivència: la invasió napoleònica, el triomf dels ideals de la Revolució francesa, el sistema parlamentari centralitzat a Madrid, els interessos comercials que lligaven Barcelona a la península. Aquestes eren, per ell, les causes unificadores d’Espanya: sort que va morir el 1911! Encara que morís, com mig diuen els seus darrers poemes, intuint el maleït segle que se li abalançava.

No recordo el dia en què per primera vegada vaig obrir una obra de Maragall. Sé que a l’escola recitàvem La Ginesta, que em van fer escenificar La vaca cega, també sé que tenia un vestit amb uns versos de El comte Arnau tintats a les mànigues i al pit. Que el primer poema llarg que em vaig repetir va ser l’Oda a Espanya, i que a l’enterrament del meu pare vam llegir El Cant Espiritual. Sí que recordo el dia en què vaig descobrir els elogis: era l’Elogi de la Paraula i vaig pensar, quan parla de les absurditats que es diuen els enamorats, que no ho havia experimentat mai. Ara em fa certa vergonya no haver-ne entès res més, però és que  mai m’havia aturat a pensar en el lloc que l’home ocupa al món ni dins l’home la paraula, ni en la funció dels poetes proscrits, ni en el rol del silenci ni del xipolleig continu i banal que massa sovint ens acompanya.

Si sempre m’ha resultat familiar no és només perquè la seva rima m’hagi fet de fil musical, sinó perquè tot el que explicava ho podia palpar: la seva idea del poble, la de la poesia, la unitat de llenguatge i de pensament, la prioritat de la independència intel·lectual respecte Espanya,  em semblaven tan intuïtives i tan evidents que no podien resultar incertes. Aquesta espiritualitat entre escèptica i mística i sobretot la impossibilitat de mirar cara a cara el mal. No és ingenuïtat, és una aposta compromesa i conscient per la mirada neta: com si hagués visionat la història de la Humanitat i hagués preferit tornar al paradís a cantar els gestos d’Eva.   A veure si amb una mica de sort Adam no se’n cansava i encara ens podíem salvar.

Sento entre força ràbia i molta tristesa quan els estetes el miren amb menyspreu i mig trempen recitant La ben plantada. Quan li encolomen tots els clixés per ridiculitzar-lo  -que si catalanet burgés amb ínfules d’intel·lectual, que si escolanet covard i illetrat- però ni es dignen a copsar-ne la grandesa ni la profunditat dels temes: l’home contraposat a la massa, l’esforç per unir vida i ideal, per trencar amb la tirana Raó moderna, la imatge del temps i l’Eternitat, i sobretot la idea de voluntat. Maragall, diuen, no té pròpiament “un pensament”. I què és tenir “un pensament”? Sistematizar-lo perquè el memoritzem? O tramar tota una obra, a partir d’ell, d’acord amb la millor manera per comunicar-lo?  Josep Pla explica que els de La Renaixença el tractaven de racionalista i els de l’Avenç de modernista. I ell en diu, amb mescla estanya de respecte i condescendència, que fou un home del seu temps. A mi em sembla que va ser un gran equilibri entre lucidesa, compromís, i responsabilitat. Un home de mirada valenta i ràpida però de digestió delicada i lenta. I que la naturalitat del seu discurs i la puresa de la seva llengua, són el que millor representa el que Catalunya podia haver estat.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: