El gos de Salamano i l’inventari del fracàs

Hi ha en l’Estranger de Camus un detall que em commou i que em sembla especialment brillant tot i no tenir massa importància dins els context general de l’obra:

Salamano, el veí de Meursault, és un vidu renoc i agre que viu només amb un gos crostós i tot xacrat. Abans era un llopàs lluent i brau que brincava amb els nens i que acaronaven les dones, però va contraure una malaltia infecciosa a la pell i ara no gosava tocar-lo ningú. L’animal havia quedat coix i mig pelat, i tenia unes platges vermelles que supuraven pus i rajaven sang al llom i a les potes. Bordava enyorat i capcot, com si patís el menyspreu explícit de tots i la compassió involuntària de l’amo. El vell l’escridassava i l’arrossegava de mal reu amunt i avall, però cada dia li posava una pomada a les ferides i li netejava les crostes amb un drap curosament desinfectat (sovint no saps si ve primer la pietat o l’estima, o si són la mateixa cosa) El que cas és que un dia el gos va fugir, i que aquell vell glacial i impassible va quedar perdut i enfonsat. A la vesprada, pregava no sentir durant un temps els udols dels gossos del barri perquè, entre tots els lladrucs, li semblava sentir els del seu gos.

Vaig pensar que al final, per avançar, ens cal saber sobreposar-nos al que hem perdut o mal heretat. Que hi ha un moment que guardem tants vaixells enfonsats que no sabem passar pàgina. No és aquell gos ni aquell fracàs el que ens reté turmentats, és l’immens repertori de cadàvers i d’errors colossals. I no poder perdonar-nos la vida quan recordem el dolor i l’escampall, tot i saber que la culpa no és només d’una banda. Sentir-se culpable deu ser, d’alguna manera, entendre la fragilitat de l’altre tan bé com la pròpia, i debatre’s entre quina cal custodiar. Salamano no va perdre un gos sinó l’esperança d’estimar com Déu mana i com l’home no sap ni pot estimar, va perdre l’ocasió de venjar l’amor que la difunta esposa no li havia inspirat. Només hi ha una cosa pitjor que fer inventari de ruïnes i passar comptes amb el fracàs. I és no fer-ho i anar tirant cada cop més ofuscat i més convençut de la pròpia ineptitud pel viure.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: