El judaisme, abans i ara (FCO)

 

La concepció judaica del present ha variat de tal forma en els darrers cent anys que la manera de viure dels jueus d’ara és pràcticament irreconciliable amb la manera de viure dels jueus d’abans. Abans el present era set de retorn, ara és set de progrés. Fins a finals del segle XIX, la idea jueva del present s’havia d’entendre com un abisme entre un passat de plenitud i un futur que no acaba mai de consumar-se i que sempre era un tendir. En el judaisme originari, el present era un espai buit entre la confiança original que els fidels havien rebut del Pare i un esforç constant i molt cansat per provar-la de recuperar després d’haver estat expulsats de casa. Abans el jueu vivia el present com una caiguda, i per això anhelava el passat i esperava el futur amb suspicàcia però també amb patiment, perquè sabia que els temps que vindrien no arribarien mai a l’alçada dels temps primers. En el judaisme contemporani, en canvi, no preval la sensació d’haver perdut una cosa important sinó l’esperança de guanyar-ne una de nova. Ara s’assumeix que la tradició és imperfecta i que la plenitud només pot assolir-se a l’estadi final. Avui no s’espera amb paciència i resignació un futur sedant que minori les ferides sinó que es treballa amb esforç i constància per deixar enrere la misèria i per poder fer el ple.

Per això el retorn contemporani al judaisme suposa forçosament una ruptura amb el judaisme originari, perquè la Torah no contempla el coratge que requereix una guerra ni l’energia necessària per autogovernar-se, perquè la Torah és prescripció revelada però no és constructe racional, perquè la Torah no és força ni és orgull sinó penediment per haver-se allunyat del costat del Pare. En un segle, al cor dels jueus, el miracle de la redenció ha transmutat en l’intent de cercar una solució estrictament política al caigut present. Fracassada l’assimilació, que va suposar per tots ells l’esclavitud interior a canvi de la llibertat exterior, als jueus només els quedava com alternativa per sobreviure la constitució d’un Estat propi. És un procés del tot lògic: si el dolor dels exiliats s’hagués continuat concebent com un dolor amb sentit, no s’haurien plantejat mai d’establir-se com a país, però la capacitat humana per resistir el sofriment és limitada i la necessitat era imperiosa i els cridava. Abans l’antisemitisme no els resultava tan turmentós perquè els reforçava la idea de ser el poble escollit però, passats els segles i secularitzada cada cop més la societat, l’odi del que eren víctimes es va començar a viure com un odi escandalós i injustificat i, per tant, la defensa inactiva va esdevenir necessàriament un atac.

Sembla que ara, el vigor del nacionalisme modern portat fins a l’extrem trenca aquesta dicotomia entre el retorn i el progrés. La veritat és que en el no-res no podem estar-hi perquè el temps passa i la idea de la revelació fa anys que sembla un conte malèvol per als nens. Aquest no-res és la diàspora expectant cada dia més humiliada i més irosa, aquest no-res és la tensió entre la confiança passiva que exigeixen les Escriptures i la racionalitat moderna que els jueus van heretar dels grecs i que va indicar-los la relació entre els mitjans i els fins. És trist que per ser un país hagis de deixar de ser temporalment un poble, però encara és més trist ser un poble esgarriat que es va perdent perquè, a poc a poc, a còpia de rebre cops, comença a dubtar de la paraula dels pares. No m’estranya gens, aquesta pèrdua de Fe: deu costar sentir-se el poble escollit des dels progroms o des dels crematoris. És legítim i és raonable que tot l’esforç es dediqui a portar la lluita fins a les últimes conseqüències, perquè des d’un Estat constituït sempre es pot treballar per ajudar a emergir la pròpia cultura, però no es pot pretendre conservar l’essència d’un poble si no hi ha mitjans que vetllin la llengua o la feina dels que creuen i treballen pel país. No pots explicar-li al teu fill qui ets si per explicar-li d’on vens has d’inventar-te un mapa. Per això de vegades m’ho miro i m’espanta, perquè veient com van les coses a casa no sé què acabaré dient-li, jo, al meu fill.

Advertisements

4 Respostes to “El judaisme, abans i ara (FCO)”

  1. enricvila Says:

    És un article molt bo i molt bo.

  2. Efrem Says:

    És un article excel·lent, molt il·lustrador i que t’agraeixo de tot cor!

    Si t’interessa el tema, i veig que sí, es fa una assignatura a la Facultat d’Història de la UB (al Raval) que tracta del poble jueu, es diu Història i cultura del poble Jueu. Potser ja en saps prou i no t’interessa, però en tot cas, es fa els dilluns i els dimarts de 17 a 18:30 al segon pis Aula 219 😉

  3. jaume Says:

    Quin article tan ple de generalitats no falsables! Un article que haura pogut escriure l’Stefan Zweig, però no el Xavier Sala-i-Martin. O potser és que no hi ha més d’un 50% dels jueus del món que viuen fora d’Israel? D’altra banda, la majoria dels que hi han anat a viure no ho han fet per a viure el judaisme sinó simplement per a viure, o viure més còmodament: més del 90% dels immigrants a Israel dels darrers 20 anys hi han arribat des dels antics països comunistes de l’Europa de l’Est i l’ex-URSS, de l’Argentina de la qual van fugir quan hi va haver el corralito, etc. En canvi, els que hi han anat des dels EUA o des de França, que també n’hi ha, esclar, són molts menys.

  4. annapunsoda Says:

    Jaume, perdona, és que he estat enfeinada i feia dies que no actualitzava el blog. Tu mateix ho dius: els que hi arriben, hi arriben perquè no hi perdien res, perquè fugir de l’ex-curs URSS era sempre una bona alternativa. Els que han aconseguit una certa estabilitat, a EUA, no hi tornen perquè d’alguna manera poden anar combinant la nova manera de viure amb la forma heredada de sentir (a més del poder i de la seguretat que hi han anat teixint) Aquest és el perill, avui ho parlàvem amb l’Enric. Hi ha un punt, en què l’estabilitat comporta una certa letàrgia. És trist que el teu renéixer depengui de les ganes que tinguin els altres de destruir-te. És trist però és així. Que s’hi hagin de combinar diversos factors no contradiu la idea que et calgui deixar de ser momentàniament qui ets d’arrel per ser al final qui vols ser de forma completa. És el mateix que passa al nostre país.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: