Són fantasmes

 

Passaran dos o tres anys, potser cinc o set, però retornaran més o menys espaiadament sense perdre mai la veu ni la cara. Són gestos de menyspreu, retrets, silencis indiferents, són aquell dolor que va ocupar-nos molt més del que imaginàvem. És no haver reaccionat a temps ni haver tingut prou sang freda per aturar-se i sospesar els inconvenients. Ara són rubor i encongiment, sentir-se bajoc, infantil i indefens, pensar que si et passés avui ho faries d’una altra manera. Són entendre què i perquè van ferir-te tan profundament, què et feia incapaç de seure i de pensar d’on venia i on anava tota aquella carrera. Encara avui, moltes caigudes després, sents al pit un fibló punyent quan te’ls creues pel carrer o quan te’n recordes. Són el primer desencant, el saber-te molt feble i el fer-te ràbia a tu mateix, són l’estafa i l’adéu obligat i incipient.

Són fantasmes, són cubells on vomitem tota la por que tenim de perdre el que estimem com aleshores vam perdre el que estimàvem, quan vam descobrir la força i el perill del sentir i del seduir, abans de saber que ens cal un temps llarg, fidel i pacient per aprendre a controlar el que ens sobrepassa. Són fantasmes però són també les nostres mancances, les excuses poc honestes i les culpes repartides de forma injusta i a destemps. Són remordiments, el mirall de les nostres misèries,  el pànic a conèixer-nos els límits i a treballar amb esforç pel que volem  per si  fracassem i acabem decepcionant-nos. S’amaguen, els fantasmes, però de vegades retornen, i cada vegada cansen més, fins que al final entens que et falta espai, que no tens l’ànima prou gran i que potser ja toca acomiadar-los. Són fantasmes, però són tu mateix en la teva pitjor època, amb aquella angoixa, en aquelles circumstàncies.

Advertisements

9 Respostes to “Són fantasmes”

  1. Raquel Says:

    Quin text tan ple de veritats!

    Saber dir adéu als fantasmes…difícil i necessari…difícil: perquè com has dit aquestos fantasmes tenen parts de nosaltres…aquest adéu sempre serà un “fins després”…
    Necessari: per no acabar convertint-nos nosaltres en fantasmes que passen per la vida de puntetes sense deixar petjada…

    Petons lleidatans bunica!!! La teva gran petjada i el teu record envoltant-me el coll en foma de mocador lila ; )

  2. ramon Says:

    Wunderbar !
    Nicht nur dieses Artikel sondern Alles finde Ich sehr sensibilisierendes und feines !
    Schreibt weiter !
    Xusi !

  3. urix Says:

    Sublim Anna, sublim. Un petonàs!!!

  4. Xavi Says:

    Així és a tots, Anna, que ens empaiten?
    Saps trobar… amb la naturalitat i la tendresa del boletaire que coneix on s’amaga allò més valuós.
    És una delícia llegir-te.

  5. m Says:

    Hola!
    què tal?
    volia escriure’t ací una frase que he recordat sovint, de Roland Barthes, al seu Fragment del discurs amorós…però no he trobat la cita exacta, així que la dic de memòria: als fantasmes se’ls combat amb llenguatge…

    adéu!

  6. Silvia Says:

    joder que gran que ets nena… En serio…

    Un petó molt gran i no deixis d’escriure…

    Petons desde Berlin.

  7. Roger Says:

    Que gran, Anna. De tot cor.

    Petons!

  8. Irene Says:

    He tornat i no ho volia però potser amb menys fantasmes, o més petits.

    un petó i fins demà…

    I.

  9. blat Says:

    Quin text més bonic, Anna! Et felicito de tot cor per la clarividència que tens en valorar els teus propis sentiments i, de passada, ajudar-nos a fer evidents els nostres. I, sobretot, per aquesta prosa tant i tant rica… és un luxe llegir-te, petita!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: