Se suposa que a part de la mort, l’enamorament és l’únic incident que compartim tots els humans. Que l’enyorem, ens inflem i ens enfonsem perquè enamorar-se és un procés tan natural com pixar. Però potser no. Deia Joan Fuster que durant segles ens hem estat enamorant al dictat d’uns autors que no hem llegit, com els trobadors o els grans romàntics. Qui sap si sense ells avui només fornicaríem, ens aparellaríem per sobreviure i s’ha acabat. Així ens estalviaríem molts rodolins i aquelles nits desesperades força ridícules, però també perdríem grans obres d’art i algunes hores lluminoses en aquest tedi general que pot ser la vida.

El problema no és que, refredat l’entusiasme diguem-ne amorós, ens sentim tan sols com abans i vulguem tirar-nos a qui temps enrere ni hauríem mirat. Sinó que l’entusiasme ens l’expliquen des de P3 mentre que el fiasco l’hem d’aprendre solets i aleshores recórrer a tot allò de l’evolució dels sentiments i de l’amistat amb la parella. En canvi, si circulés un discurs més materialista de l’amor hi hauria menys frustrats i la temàtica de llibres i cançons seria més variada i un pèl més sofisticada. Perquè Amb tu deu tenir l’avantatge de ser profundament democràtica però és un Werther tirant a fluixet. Jo només espero que Joan Fuster s’equivoqués o que, d’aquí dos-cents anys, el discurs que els enamorats repeteixin sense haver escoltat sigui un altre. Perquè si copiant Goethe ja diem imbecil·litats, imagineu-vos què diran glossant els nostres hits musicals…

Només els talossos creuen que les persones que més llueixen són les que més valen i només els roïns les tracten en funció del rol que ocupen socialment. Ara, si bé és cert que no cal donar a les aparences més importància de la que tenen, tampoc cap donar-los-en menys. Agradi o no, projecció és influència. I està bé que hi hagi dones d’èxit com la Rahola i -per què no?- està bé que s’inflin vanitosament. La vanitat només és una forma fàcil i entendridora de buscar i de rebre aplaudiments i diria que això no té gènere. A més, si la igualtat passa per incorporar-nos al mercat laboral a tots els nivells, que passi per acceptar amb naturalitat les misèries que l’èxit reporta: sigui la fòbia social, l’excentricitat impostada o la vulgar vanitat, en el cas dels que són tan mandrosos que qualsevol manyaga els basta. No està escrit enlloc que l’home només pugui bufar-se quan es forra o fa parlaments i nosaltres quan els nens ens mengen de tot i són bones persones. Jo diria a tota triomfadora que si vol s’estarrufi sense remordiments, que a la televisió hi trobarà patums demostrant que per treure pit no cal ensenyar titola…

Comparteixo per tant la visió de la consellera, però carregar la literatura de missió patriòtica mentre va circulant un discurs polític acomplexat és estèril i exculpatori. El primer que podria fer Educació, per exemple, és facilitar la feina als professors de català, que han de controlar l’analfabetisme amb dues hores de llengua setmanals i fer menys detestable la lectura explicant obres com Els fruits saborosos, inaccessible pels xavals. Això sí que són heroïcitats. I molt més silencioses, per cert, que les dels il·lustrats que ens honoren amb llur mirada universal i llurs teories de l’art apàtrida.

Si aprofitant les dates l’estudiós vol il·luminar els ruquets que s’empassen el Nadal, diria que desestimar en bloc els Evangelis i les fonts no cristianes com fa ell és una negligència. Hom pot riure’s de les referències rabíniques a Yeixu, de Cels citat per Orígenes, de Tàcit o de Plini el Jove, de Mara o Llucià, hom pot creure que la referència de Suetoni deslegitima els Fets dels apòstols, però no pot obviar-los o distorsionar-los ni per afirmar ni per negar Jesús. I sobre Flavi Josep, fins i tot els indocumentats podem seguir la polèmica en què molts experts, creients o no, van destriant què hauria afegit la tradició cristiana a l’original. Tot estudi sobre Jesús es pot fer subratllant les probabilitats o els buits dels textos, però si una recerca des de la fe ha d’estar a l’altura del que predica, la seva crítica també. I els seus copròlits, que tant interessen, és possible que s’erosionessin fins a fondre’s, com l’honestedat intel·lectual d’algunes crítiques al cristianisme.

Sobretot ara, que el cos ja no revela l’estatus i que l’usem bàsicament de reclam, com ens recorda cada any el famós calendari Pirelli. Ja és trist que, de les seves trenta-nou edicions, només apareguin nois despullats a la del 2011. Però encara és més trist que hi apareguin justament l’any en què va fer-les un fotògraf gai, com si la bellesa del nu hagués de copsar-se des de la bragueta de l’artista i servís només per escalfar la dels clients. Perquè vistes les imatges, no sembla que vulguin explorar gaire les possibilitats estètiques de la fotografia sinó esverar els mascles amb anguiles de l’estil Kate Moss, que no para de declarar imbecil·litats per alimentar anorèctiques. Força més sans i conscients són els avis de Puig-reig, que per finançar-se les activitats de la residència s’han despullat també en un calendari. Si tots entenguéssim com ells que hi ha pelleringues ben dignes, no envelliríem tan malament. I si expliquéssim als nens que avui tots som molt intel·lectuals però que el cervell sol encara no camina, potser respectaríem l’estrany i ens estalviaríem força neures i malalties.

Promocionar una Europa d’estats febles és, a part d’un suïcidi continental, un engany monumental per al catalanisme. És inútil que l’eurodiputada socialista Maria Badia accepti l’oficialitat del català a l’Eurocambra si després el PSC hi vota en contra al Congrés. Molts hem defensat l’existència del PSC com a dic per contenir la Catalunya popular, però l’ús que fan d’Europa per evitar l’enfrontament amb el PSOE ja fa riure. Com també fa riure que Àngel Ros acusi els catalanistes de buscar el conflicte amb l’Estat. El conflicte hi és, alcalde, i de fet serà per aquest conflicte que vostè no liderarà res. Tots sabíem que, pel PSC, la solució màgica no passava pel grup parlamentari propi sinó per voler votar diferent, però fins i tot com a farsa li agraïm el gest. Confio que aviat admetrà el conflicte i les dues opcions reals de renovació que té el PSC: o assumir desacomplexadament el discurs de Bono o constituir-se en partit nou i parar de fer-nos perdre el temps.