El seu discurs oficial és duríssim i això ha forçat els contestataris a fer mil giragonses. Gianni Vattimo, a Credere di credere , ve a dir: sóc nietzschià, heideggerià, homosexual i, si no és una contradicció magníssima, crec que també sóc catòlic. Com fem molts, Vattimo conclou que el que és fonamental és l’amor, sigui com sigui, i no pas les estructures. Però calen un parell de pebrots -i molta barra, d’acord- per explicar a Déu i als apòstols que si no haguessin viscut tan aviat veurien les relacions d’una altra manera.

Suposo que insistim tant en els valors cristians sense Crist perquè l’alternativa a la moral religiosa està a les beceroles i de moment només serveix perquè Habermas i Apel venguin molts llibres i perquè els comitès d’ètica d’arreu visquin dels seus cacaus ontològics. Ara, és imprescindible que aquesta alternativa hi sigui. Ho diu molt bé la Begoña Román: ens cal passar de la moral religiosa de la bona consciència a una ètica dialògica. Hem de poder parlar de bé i de mal hi hagi Déu o no. Jo espero que Joan Sales s’equivoqués plantejant el dilema vital i moral entre la Creu o l’Absurd i que aquesta ètica dialògica s’imposi. D’entrada perquè els agnòstics no hagin d’anar a buscar valors entre els catòlics carques. Però sobretot perquè els cristians no hagin de sentir-se dir constantment que el seu discurs moral està prou bé però que, pel que fa al tema de Déu, vagin fent via cap al manicomi.

En el cas del creuer no són adients perquè no ha estat una tragèdia sinó un delicte i perquè Schettino, abans de fer o deixar de fer sacrificis, havia de complir la llei. És obvi que tota professió de risc necessita èpica per captar valents i que el reconeixement de l’honor reforça la seva resistència en els moments crítics. Però precisament perquè no podem esperar heroïcitats de tothom hem tipificat delictes per a les situacions límit, en les quals els delinqüents paguen i les víctimes són indemnitzades. No sé vosaltres, però jo he estat covarda per gestes força menors que salvar vides; per això agraeixo que ser un criminal surti més car que ser un cagat o un “dimoni”. Ja sabem que en un món d’herois, sants i periodistes no caldrien lleis ni policies, però de moment ja faríem prou si tothom sabés què implica la seva feina. I encara que això sí que costi, deixés la moldava de torn per després.

Se suposa que a part de la mort, l’enamorament és l’únic incident que compartim tots els humans. Que l’enyorem, ens inflem i ens enfonsem perquè enamorar-se és un procés tan natural com pixar. Però potser no. Deia Joan Fuster que durant segles ens hem estat enamorant al dictat d’uns autors que no hem llegit, com els trobadors o els grans romàntics. Qui sap si sense ells avui només fornicaríem, ens aparellaríem per sobreviure i s’ha acabat. Així ens estalviaríem molts rodolins i aquelles nits desesperades força ridícules, però també perdríem grans obres d’art i algunes hores lluminoses en aquest tedi general que pot ser la vida.

El problema no és que, refredat l’entusiasme diguem-ne amorós, ens sentim tan sols com abans i vulguem tirar-nos a qui temps enrere ni hauríem mirat. Sinó que l’entusiasme ens l’expliquen des de P3 mentre que el fiasco l’hem d’aprendre solets i aleshores recórrer a tot allò de l’evolució dels sentiments i de l’amistat amb la parella. En canvi, si circulés un discurs més materialista de l’amor hi hauria menys frustrats i la temàtica de llibres i cançons seria més variada i un pèl més sofisticada. Perquè Amb tu deu tenir l’avantatge de ser profundament democràtica però és un Werther tirant a fluixet. Jo només espero que Joan Fuster s’equivoqués o que, d’aquí dos-cents anys, el discurs que els enamorats repeteixin sense haver escoltat sigui un altre. Perquè si copiant Goethe ja diem imbecil·litats, imagineu-vos què diran glossant els nostres hits musicals…

Només els talossos creuen que les persones que més llueixen són les que més valen i només els roïns les tracten en funció del rol que ocupen socialment. Ara, si bé és cert que no cal donar a les aparences més importància de la que tenen, tampoc cap donar-los-en menys. Agradi o no, projecció és influència. I està bé que hi hagi dones d’èxit com la Rahola i -per què no?- està bé que s’inflin vanitosament. La vanitat només és una forma fàcil i entendridora de buscar i de rebre aplaudiments i diria que això no té gènere. A més, si la igualtat passa per incorporar-nos al mercat laboral a tots els nivells, que passi per acceptar amb naturalitat les misèries que l’èxit reporta: sigui la fòbia social, l’excentricitat impostada o la vulgar vanitat, en el cas dels que són tan mandrosos que qualsevol manyaga els basta. No està escrit enlloc que l’home només pugui bufar-se quan es forra o fa parlaments i nosaltres quan els nens ens mengen de tot i són bones persones. Jo diria a tota triomfadora que si vol s’estarrufi sense remordiments, que a la televisió hi trobarà patums demostrant que per treure pit no cal ensenyar titola…

Comparteixo per tant la visió de la consellera, però carregar la literatura de missió patriòtica mentre va circulant un discurs polític acomplexat és estèril i exculpatori. El primer que podria fer Educació, per exemple, és facilitar la feina als professors de català, que han de controlar l’analfabetisme amb dues hores de llengua setmanals i fer menys detestable la lectura explicant obres com Els fruits saborosos, inaccessible pels xavals. Això sí que són heroïcitats. I molt més silencioses, per cert, que les dels il·lustrats que ens honoren amb llur mirada universal i llurs teories de l’art apàtrida.