La cosa nostra (2)

A dia d’avui la cosa més important a entendre del procés és la següent: si ERC i la CUP fan passar per traïdor al President per preferir les eleccions plebiscitàries a la consulta, estem morts, i si CiU fa passar ERC i la CUP per una patuleia d’arrauxats que trenquen la unitat i prefereixen una consulta d’espardenya a unes plebiscitàries, estem morts també. És obvi però ho hem de repetir cada dia que passa: mai els sobiranistes ens havíem necessitat tant els uns als altres com ara. Fixeu-vos que Madrid ja només té dos recursos: el monopoli de la violència i confiar en la nostra curtesa, desconfiança interna i partidismes. Precisament per això hem de ser llestos, magnànims i fer-nos una mica de confiança. Perquè la violència, en cas que optin per emprar-la, ja no depèn de nosaltres, però evitar avortar el procés des de casa, sí. Per tant, a la base de tot el que diem i fem, grandesa d’esperit.

Jo prefereixo la consulta a les plebiscitàries. No només perquè es pregunti sobre la cosa en si, que també. No només perquè podríem perdre bons polítics, consensos i força vots quan es facin les llistes per a les eleccions, que també. Sobretot perquè no tinc gens clar que l’Estat autoritzi un plebiscit l’objectiu del qual sigui la secessió. El coneixeu tots, el punt 1 de l’article 155 de la Constitució:

‘Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general’.

‘El interés general de España’ obre la porta a qualsevol cosa i de fet, i espero que ho tinguem clar, si no ens han posat tots ja a la presó és perquè no hi tenen prou lloc. Per qüestions d’espai i perquè ells continuen funcionant amb la lògica del seu segle XVIII, però Europa no, o no del tot, i d’alguna manera han de dissimular l’asincronia.

El poder de l’Estat espanyol no només és immens sinó que s’exerceix de forma arbitrària. No cal anar als GAL ni a les modificacions exprés de la Constitució per adonar-se’n. És suficient recordar que Montoro admet que coneixien el cas Pujol des de l’any 2000 però que no han piulat fins ara. Això és com dir, sense que passi res: que Pujol estafi la hisenda de l’Estat com tants dels nostres, passi, però que amb les seves declaracions col·labori a amenaçar la unitat d’Espanya, per aquí ja no hi passem.

L’Estat és fort i usarà la força com li plagui per garantir la unitat d’Espanya. Nosaltres no tenim altra opció que fer un sol tall i que sigui net. Diuen -uns interessadament, uns altres per por- que el President vol anar a plebiscitàries. Personalment crec que hauria d’apostar per la consulta sense acceptar que ERC entri al Govern. En definitiva depèn del Govern que no siguin simples voluntaris de l’ANC qui estigui a les meses el dia 9 de novembre. Però si no ho fa, si li sembla que per reconeixement i per suports internacionals, per sentit de la prudència i l’estrategia, és millor convocar eleccions plebiscitàries, no ens hi hem d’acarnissar. Fins al final, que és a prop, grandesa d’esperit i alegria de gimcana.