Oporto

No és gran, Oporto, però és poc homogènia i costa retenir-ne una sola imatge i pensar-la més o menys sencera. Són carrers estrets i costeruts que arrenquen d’un riu tot brut i que acaben sempre en una plaça imprecisa i massa oberta. En diuen luxe decadent, però sembla més aviat misèria i falta d’higiene centenària i casi segur que genètica. Façanes mig pelades i coloms per tot arreu, i un baf que puja crement del ciment greixós i que s’enganxa pesant al coll i a la cara. Foscos de pell, de cabell untós i de parla estranya: d’una lletra agradable però de gest flàccid i poc convincent. Pessoa, geni casi tan lúcid com afectat, va escriure amb ànsies per dignificar el portuguès, però va necessitar l’anglès per endreçar i concretar el pensament. Ell mateix ho explica: sentia en l’idioma dels pares, però va aprendre a escriure traduint Poe, Milton i sobretot Keats. El portuguès, llengua d’odes i de pastoral, d’apunts dispersos i d’idees vagues, però de poc més. Ni prou plàstica i carnosa com alguns llengües romàniques ni prou complexa i apta per escrutar el recòndit com l’alemany.

I entre aquella escalfor viciosa i l’aire feixuc i dens, vam trobar una habitació neta, clarosa i molt cèntrica, alguna església menys carregosa i un temps poc sever, del que corre amablement sense angoixar-te. Dies de llevar-se tranquil•la, passat el migdia, de lletres blanes, paraules clares i lectures no massa exigents. Converses a estones més greus i després relaxades, i un flux continuo de parers creuats i sanament reticents. Pensant que, vista la vida amb perspectiva humana, hi ha poques coses que valguin la pena i comptats moments com aquests. Saber-se mortal i sentir-se agraïda sota uns braços tendres però ferms; filla d’un pols serè, sempre més agraït que el turment i més just amb la fragilitat i amb la contingència humana. Perquè és una sort immerescuda salvar l’absurd amb dignitat, i perquè sobrevé el sentit, com un regal, només quan creies perduda l’ànima