Morir i ressuscitar

Em passa sovint quan m’avorreixo, quan veig claríssim que sóc on no vull ser, quan faig mig de mal reu el que em pertoca. Quan m’aixafa la vida com una llosa i veig allargar-se i allargar-se el temps, fart d’arrossegar delers que acaben casi sempre en rutines mediocres. Són vint, o trenta o quaranta anys i encara planejar què faràs quan et decideixis a fer alguna cosa. Jo a dies faig temps, que en diuen, com si esperés un temps que ha d’expiar tots els rituals que conservo per agraïment o per mala consciència deutora.

Res em fa sentir més absurda que frisar per avançar les hores i per sortir corrent, però tampoc hi ha cap por que em tensioni més ni que em sostingui més forta. Si no fos pel fàstic que em fan el tedi i la pesantor pensaria que no ansiejo res, que només fujo discretament del que m’atrapa amb suavitat i m’engarjola. La mort i la ressurrecció concórren veïnes quan et sents cansat i vençut, però encara intueixes de lluny l’ideal que creies perdut en altres derrotes. Morim i revivim i ens tornem a abatre anhelant un gest nostre que no sabem ni com ni quan vam descobrir. Un mateix gest, ara amb més passió o ara amb més calma, un ideal que és com el temps, que no el fem ni l’apressem sinó que ens aguanta. L’ideal s’amaga prudent quan tot sembla anar bé, però ens reté i ens mou a mudar de llocs i a defugir persones quan alguna cosa no ens encaixa. L’ideal és com el vent que atia la teva mort d’ara i que et fa renéixer en el foc d’un impuls nou. Morim i ressuscitem entre les nostres ambicions i les nostre misèries confiant trobar aquí l’etern repòs sense entendre que els altres també volen salvar-se i que potser no som nosaltres la seva salvació.