“Hem de mirar de desfer-nos-en”, va dir la germana. Va ser de matinada, a la sala fosca i casi pelada per on no havia deixat d’arrossegar-se mai: abans per signar albarans, ara per resseguir parets i sostre amb les cames primes i corbades. Un forat blanc i molt clar descobria vils tots els mecanismes del seu món mesquí i li enduria la closca per protegir-li el pit i el cor massa tendre que s’hi arreplegava. “Si al menys ens entengués…”, deia la mare. Però en Gregor hi veia de lluny, de massa amunt i molt sovint es marejava: veia el temps des dels extrems, veia totes les misèries. Sentia sempre, molt intensament, que cada segon era un bon segon per ser i per deixar de ser l’estrany fràgil que tot d’una s’aturava, i que es mirava els mots i els gestos des de la distància, així com de passada, com si no anessin amb ell. Qui era la bèstia bruta i gris? Era en Gregor? Aquell cos petit i rebregat que no sabia alçar-se, que queia endarrera perquè no podia suportar-se el pes del dors encarcarat?
Ell fregava el terra amb la panxa, però podia alçar el cap amb dignitat. Entre tanta vida de bescanvi i remanent, de copets a l’esquena, d’afalacs previsibles i d’un càlcul nauseabund i fred, aquell escarabat llardós era la única esperança, l’última dosis d’humanitat.
La bèstia era el gandul del seu pare, un llangardaix orgullós i famolenc que només l’enyorava a final de mes, quan no sabia contra qui emprendre la ràbia, la bèstia era la mare frustrada i gràvida, que li xuclava el viure i el repòs perquè no sabia d’on rampinyar l’afecte que tothom li havia anat escatimant, la bèstia era la germana, una petita vespa ambiciosa i retorçada, que anys després s’hauria venut l’ànima per sortir a sopar amb qualsevol cínic ric i desvagat només per sentir-se culta i desitjada.
Tan sols un tros de marbre hauria suportat tanta força a la mirada sense passar por i fugir corrent: un cos sense pell per protegir-se, un violador d’excuses i de jocs conscients, això era Gregor Samsa. “Si al menys ens entengués…”. I, a ell, qui l’entenia? Se sabia càrrega, límit i mirall: era un silenci que ningú gosava travessar per por a descobrir-se les intencions i les mancances.
Ningú va matar a Gregor Samsa, els hauria suposat massa despeses i maldecaps. Però es va cansar de viure entre morts de gana, entre relacions de miserable interès, i es va anar apagant i replegant de tristesa dins d’ell mateix, sota l’espessa cuirassa. Gregor Samsa va morir de nostàlgia, de set de pau, va morir sol i de soledat, va morir com moren molts homes cada cop que cauen i no saben on agafar-se. Potser un dia no tens força per sortir de casa i jugar unes hores −dotze, més o menys− a fer de femme fatale esbojarrada, o a fer de nena maca, dolça i rinxolada, o de poeta tràgica, o de projecte d’advocada distant i prudent. Potser un dia et quedes a casa i no et passa res, però calla, vigila, estigues atenta i sobretot enganya’t, que la tristesa s’encomana sempre de tu a tu mateix molt més ràpid del que et penses. Qualsevol dia et lleves sobre una closca dura i ovalada, qualsevol dia decideixes arrossegar-te com Gregor Samsa perquè no vols arrossegar-te més.
